Pablo Sanz: l’art de narrar amb imatges
En un món saturat d’imatges, on el consum audiovisual és constant i immediat, el veritable desafiament ja no és captar l’atenció, sinó emocionar. En aquest context, com a filmmaker a Barcelona, tinc una visió clarament enfocada a la narració. Més enllà de simplement enregistrar i muntar, intento construir relats.
Graduat en Muntatge per l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya), una de les institucions més prestigioses del sud d’Europa, estic forjant la meva identitat professional des de la tècnica i l’emoció. Treballar com a filmmaker a Barcelona implica moure’s dins una ciutat vibrant, amb una escena creativa efervescent i una diversitat cultural que alimenta qualsevol mirada artística. Barcelona és un escenari privilegiat per a rodatges; també és una incubadora d’històries. La meva trajectòria com a filmmaker a Barcelona abraça múltiples gèneres: des de documentals amb profunditat humana fins a projectes corporatius que busquen transmetre valors amb autenticitat. El meu enfocament és coherent: l’eix sempre és la narració. No importa el format, sinó l’impacte.
Quines diferències hi ha entre un videographer convencional i un narrador visual?
No em considero només un videographer o un editor; sino un narrador visual.
En el món de la creació audiovisual, sovint s’utilitzen indistintament termes com “videògraf” o “realitzador”. Tot i això, darrere d’aquestes paraules s’hi amaguen enfocaments molt diferents. Si bé un videògraf convencional pot complir perfectament amb la funció de captar moments, el narrador visual va molt més enllà: explica històries. Aquesta diferència no és menor, sobretot quan es vol connectar amb l’audiència des d’un lloc més profund i significatiu. No es tracta només de capturar el que passa, sinó de fer-ne una interpretació creativa que tingui un impacte real en l’espectador. En aquest sentit, el videògraf convencional sol adoptar un enfocament més funcional. Fa servir tècniques estàndard, com ara la filmació cronològica o l’ús de plantilles visuals conegudes. En canvi, el narrador visual estructura el vídeo com si fos una història: pensa en l’inici, el desenvolupament i el desenllaç. Treballa amb la llum, la música, el color i el muntatge per provocar una resposta emocional i captar l’atenció de qui ho veu.
Un altre element clau que diferencia ambdós perfils és l’enfocament narratiu. El videògraf captura, mentre que el narrador visual interpreta. Això vol dir que el narrador no es limita a mostrar el que ha passat, sinó que selecciona, ordena i transforma els continguts perquè adquireixin un sentit més profund. Sovint s’allunya del relat cronològic per crear estructures creatives que donin ritme, sorpresa o tensió narrativa. Aquest enfocament més artístic i comunicatiu també es reflecteix en la relació amb el client. El videògraf rep unes indicacions clares i s’encarrega d’executar-les. És una feina orientada a la producció. En canvi, el narrador visual que faig com a filmmaker a Barcelona, treballa en col·laboració amb el client des del principi. Pregunta, escolta, investiga. Vol entendre no només el que s’ha de mostrar, sinó per què i amb quin propòsit. Aquesta implicació fa que moltes vegades també assumeixi un rol de director creatiu, aportant idees, guions o solucions narratives innovadores. Des del punt de vista estètic, les diferències també són evidents. El videògraf busca una imatge clara i ben enfocada, mentre que el narrador visual busca una imatge amb intenció. Pot jugar amb enfocaments poc convencionals, moviments de càmera simbòlics o composicions que reforcin el missatge. Tot això no és improvisació: respon a una mirada més artística, pensada per generar connexió.
Què son els elements extra visuals i per què son importants?
Com a narrador visual, em nodreixo també d’elements extra visuals: una conversa prèvia, una olor d’espai, el silenci abans de començar a gravar. Tot això influeix en com enfoco una història. El meu procés creatiu és immersiu. M’agrada captar els matisos, els gestos petits, les mirades que no es diuen amb paraules. Per això, cada projecte audiovisual es converteix en una recerca emocional i un repte com a filmmaker a Barcelona . No només vull mostrar el que passa, sinó allò que es viu, se sent i es recorda. Això és el que m’interessa explicar.
